- Estàs aquí:
-
Inici
-
Altres col·leccions
- Coedicions amb Obrador Edèndum
Coedicions amb Obrador Edèndum (30)
Fa més d'un segle, Josep Carner i Eugeni d'Ors esmentaren per primera vegada l'haiku, una forma de poesia japonesa. Acabada la primera guerra mundial, aquesta forma poètica visqué un moment de glòria entre els poetes avantguardistes i noucentistes, com ara Josep Maria Junoy, Joan Salvat-Papasseit o Josep Maria López-Picó. Posteriorment, l'haiku quedà a l'ombra d'una altra forma japonesa, la tanka, introduïda per Carles Riba, si bé a la fi dels anys setanta només Salvador Espriu la conreava amb assiduïtat. Tanmateix, en la ploma d'autors actuals, com ara Feliu Formosa o Francesc Prat, l'haiku en llengua catalana ha pres un nou impuls i mostra una vitalitat extraordinària.
Els articles que integren aquest volum són una bona mostra de la varietat i la qualitat d'aquests haikus escrits en català. Els poetes tractats -que van des del mateix Espriu fins al jove poeta Iban L. Llop, passant per figures tan rellevants com Agustí Bartra, Felícia Fuster, Miquel Martí i Pol o Joana Raspall- s'han acostat a aquesta forma de maneres molt diverses i han acabat generant un paisatge molt ric, ple de mirades creuades i trobades fecundes entre la poètica dels mestres clàssics japonesos i la dels poetes contemporanis de llengua catalana.
El poder en litigi entre l'Església i l'Imperi fou una de les qüestions més debatudes per la filosofia política medieval i la que més influència tingué en els segles posteriors. L'opuscle inèdit de Guiu Terrena, Refutació dels errors de certs mestres (1327), és, sens dubte, un testimoni destacat d'aquest conflicte. Arran d'una consulta del Papa Joan XXII, Guiu Terrena presentà una argumentació rigorosa a favor de la potestat papal, en contra de les pretensions imperials defensades per Marsili de Pàdua en el Defensor pacis. En elaborar els principis doctrinals sobre els quals es fonamentava la crítica curialista al Defensor pacis, Guiu Terrena en preparà la condemna papal. Amb una gran versatilitat intel·lectual, desembullà les qüestions històriques, lògiques, jurídiques i exegètiques latents en el conflicte. L'opuscle és una peça clau per a entendre el context històric de la confrontació de poders a l'edat mitjana.
Més...
La carta, sorgida de la comunicació entre dues persones, és un forma literària tan antiga com l’escriptura mateixa. Hi hagut cartes de natura reflexiva, com ara els versos de les Epístoles d'Horaci, amb els quals l'escriptor s'adreçava a uns amics, potser ficticis. També hi ha hagut novel·les epistolars, com ara les Lettres persanes de Montesquieu o La Nouvelle Héloïsse de Rousseau, escrites amb una clara finalitat ideològica. I no podem oblidar els epistolaris que recullen les lletres cultes que s'han intercanviat personatges famosos.
A diferència de totes aquestes epístoles, les cartes de Joyce no són gens literàries ni tenen res de fictici, ans són privades i fins i tot íntimes. No foren pensades perquè veiessin la llum pública ni reflecteixen cap intercanvi d'idees entre persones assenyades. Són espontànies com la mateixa vida; foren escrites a rajaploma i foren adreçades a persones molt properes, de la mateixa manera que avui dia enviem e-mails sense cap altra preocupació que la de respondre immediatament a allò que ens exigeixen les circumstàncies. Llegir aquestes cartes és una experiència colpidora perquè ens permeten copsar gairebé de viu en viu la vigorosa personalitat de Joyce.
En la interpretació de versos de poetes catalans actuals, Jad Hatem convoca filòsofs, teòlegs i poetes de tots els temps amb el convenciment que la literatura catalana —com totes les literatures— és un entrellat de símbols que els diversos llenguatges fan presents en un acte encarnat que recrea incessantment la realitat.
Convençut que la poesia és la connexió interna entre el futur i el passat, Jad Hatem reflexiona partint del supòsit que el temps es fa palès quan el llenguatge, que encara no s'ha deixatat en prosa, s'envola vers la veritat originària. Tanmateix, l'essencial no es troba pas en la recapitulació de l'ésser que s'opera en l’obra poètica. L'essencial resta completament en l'aigua lluminosa que brolla espontàniament de la terra, un esclat que el poeta no fa res més que afavorir.
Per difícil que resulti copsar el temps, la poesia ens demostra que els homes no han deixat mai d'intentar-ho.
No hi ha cap cultura que desconegui el riure, no hi ha cap tribu ni cap poble que no l'utilitzi per aplegar-se o per marginar, per aprovar les conductes que tothom aprova o per condemnar les que la comunitat rebutja. Per molt que ningú no en pugui garantir l'eficàcia comunicativa, tant el cinema, el teatre o les novel·les com els acudits i les bromes subministren moments i motius per al riure i el somriure.
Tanmateix, els assaigs dedicats a comprendre el fenomen del riure són escassos perquè no és gens fàcil d’explicar-lo. El camp que abraça el riure —la comicitat i l'humor— és tan extens que fa de molt mal limitar: pel que toca a la seva teorització i comprensió general, té lligams amb la filosofia, la medicina, la sociologia i l’antropologia. I quant a la pràctica, es relaciona amb tot un seguit d’activitats que van dels espectacles d'entreteniment a la ironia més intel·ligent, de la paròdia cruel a la facècia més candorosa.
Partint d'estudis solvents que fan autoritat, l'assaig Pensant el riure reflexiona sobre la hilaritat recorrent a textos literaris i a acudits populars, sense negligir allò que ens suggereixen les imatges.
La nissaga dels Campeny
Aquest assaig ens invita a resseguir el maridatge entre l'escultura moderna i la mitologia clàssica al fil d'una de les nissagues més il·lustres d'escultors del nostre país: el llinatge dels Campeny. Analitzar-ne l'obra representa fer un interessantíssim recorregut històric i artístic que va de la segona meitat del segle XVIII fins a començament del segle XXI.
De la mà de Damià Campeny, Josep Campeny i Xavier Medina-Campeny, el lector entra en contacte no sols amb la biografia i l'obra d'aquests tres escultors, sinó també amb tres grans corrents artístics de l'escultura a Catalunya: el neoclassicisme, el realisme i la postmodernitat. Tres estils que en definitiva suposen tres maneres diferents d'assumir el llegat de la mitologia clàssica, considerada un sistema simbòlic perenne idoni per a comunicar un missatge actual.
L’humanisme, gestat pels medievals, trobà dos gran mitjans d’expressió: d’una banda, el pensament filosòfic i científic; de l’altra, les obres d’art. Quan el pensament renaixentista semblà amenaçar el dogma cristià, l’Església oferí a l’humanisme una sortida per mitjà de l’art. No tenim per què lamentar-nos-en, amb el benentès que l’art mai no s’expressà en detriment de la ciència, tot al contrari.
Tanmateix, el moviment cultural renaixentista anà prenent una actitud cada vegada més distant enfront de l’autoritat eclesiàstica. A Itàlia, la intel·lectualitat s’inclinà cap a un cert paganisme, mentre que a Alemanya, més ombrívolament moral, la intel·lectualitat es rebel·là contra la jerarquia romana adherint-se a la Reforma. En tot cas, el tarannà humanista, bo i fomentant l’interès pel saber dels antics, envigorí la llibertat de pensament i esdevingué l’alba de la modernitat.
La crònica catalana més antiga, les Gestes dels comtes de Barcelona i reis d’Aragó, és un text narratiu excepcional que ressegueix la història de la família comtal des dels seus orígens fabulosos —llegenda de Guifré el Pelós— fins al 1299, any de l’última versió. El lector és invitat a veure com la història d’una nissaga es va transformant a poc a poc en la història d’un país, Catalunya, que es mostra diferent respecte a les altres monarquies hispàniques pel fet d’haver nascut a l’empara de l’imperi carolingi.
La present edició ofereix la tercera, i definitiva redacció de la crònica, la més important i la més àmplia. Se centra en el regnat de Pere el Gran del qual ofereix un relat impressionant, fortament influenciat per l’enèrgica personalitat del monarca.
El curador i el traductor d’aquesta edició presenten per primera vegada un text degudament prologat, traduït i anotat, la qual cosa el fa accessible al públic interessat per la història, i no sols destinat als historiadors professionals.
D’altra banda, el nou text crític de l’original llatí corregeix i supera el publicat l’any 1925 per Luois Barrau Dihigo, per tal com respecta les característiques del llatí medieval, d’acord amb els moderns criteris d’edició.
Les neurociències han adquirit notorietat no solament pels coneixements que han assolit, sinó també per les implicacions ètiques i les aplicacions socials que han permès. En aquest sentit, El cervell i el sentit de la vida és una obra molt actual que amb claredat i amenitat ofereix una introducció al funcionament del cervell humà i aplica allò que en sabem a un dels neguits humans més angoixants i, doncs, més recurrents: quin és el sentit de la vida? Tanmateix, de l’explicació científica dels processos cerebrals, l’autor dedueix una tesi criticable com tota afirmació científica: la ment és el cervell. Si bé aquest enfocament naturalista és un punt de partida tan legítim com qualsevol altre, el monisme materialista en què es basa és lluny d’ésser l’única hipòtesi enraonada. El lector és invitat a informar-se i a raonar críticament, perquè no és pas inversemblant que la complexitat de la realitat no sigui cap falòrnia espiritualista.
La Ciencia de la Cultura, l’obra pòstuma d’Eugeni d'Ors, sintetitza, juntament amb la Introducción a la vida angélica i El Secreto de la filosofía, el pensament de l’autor del Glosari. Molts dels seus capítols aparegueren en El Debate entre els anys 1932 i 1935, o en la Revue des questions historiques en els anys 1934 i 1935. Escrita, doncs, en uns temps convulsos, l’obra anunciava allò que molt aviat serien a Europa els Cultural Studies. Les seves reflexions, properes a les d’Antonio Gramsci, Raymond Williams o Michel de Certeau, prefiguraven els Subaltern Studies de l’actualitat alhora que esmenaven l’apreciació orteguiana: «d'Ors mai no dialoga».
Ausiàs March, Ibn Zaydûn, Ibn cArabî, Ramon Llull
El sobreamor —una forma d’amor present en Ramon Llull, Ausiàs March, Ibn Zaydûn i Ibn cArabî— designa un amor excessiu que, en comportar tant de sobresdolor, duu l’amant a allunyar-se de l’amat. Llavors, en la llunyania, l’amant experimenta un sentiment d’estranyesa tan nou que la ignorància que en resulta li esdevé penyora d’innocència.
En aquest assaig tocant al sobreamor Jad Hatem ens invita a reflexionar entorn de les seves grans preocupacions: com establir ponts de diàleg entre les diferents disciplines (fenomenologia de la religió, poesia i filosofia) i entre les diverses cultures (cristiana i islàmica, especialment). Amb aquest fi, confronta dos pensadors vigorosos, Ramon Llull i d’Ibn cArabî, amb dos poetes apassionats, Ausiàs March i Ibn Zaydûn. Si l’obra dels pensadors ens arriba en forma de dues imposants armades doctrinals, enmig de les quals la poesia hi té una posició més aviat modesta, l’obra dels poetes se’ns presenta en forma de dues altives caravel·les empeses pel vent indeturable de ritmes i rimes.
Traducció del text a càrrec d'Elena de la Cruz Vergari.
Edició a cura de Celia López Alcalde i Josep Batalla. Introducció de Claus A. Andersen. Col·laboració de Robert D. Hughes
El Tractatus brevis de modis distinctionum —editat críticament per primera vegada— és un text filosòfic breu, atribuït de vegades a Antoni Andreu. Tanmateix, els editors que han treballat sobre els manuscrits que ens l'han transmès han establert que cal assignar-lo al teòleg i filòsof franciscà del segle XIV, Pere Tomàs. Aquest breu tractat, desenvolupant idees de Duns Escot i d'altres autors, exposa una teoria sobre els modes d'identitat i de distinció presents en la realitat. Els set modes de distinció que proposa exerciren una gran influència sobre els filòsofs de la baixa edat mitjana.
Pere Tomàs (1280-1340) fou un dels mestres més influents de l’estudi franciscà establert a Barcelona. Els seus escrits testimonien l’alt nivell que la filosofia i la teologia havien assolit a Catalunya durant la primera meitat del segle XIV. Probablement, no fou deixeble directe de Duns Escot, tanmateix, en fou un decidit seguidor fins al punt d’esdevenir un del màxims representants de l’escotisme incipient.
A partir del primer recull de tankes de Carles Riba, publicat l'any 1938, aquesta forma poètica d'origen japonès fou àmpliament conreada en la literatura catalana. L'empraren poetes de renom com Màrius Torres, Palau i Fabre, Salvador Espriu i Rosa Leveroni, però també d’altres no tan coneguts.
Tots ells contribuïren a crear un cos poètic molt coherent i, cal dir-ho, excepcional en el panorama de la literatura mundial. En efecte, els grans poetes occidentals que cultivaren profusament la forma de l'haiku, no prestaren pas a la tanka la mateixa atenció que rebia a Catalunya. Els estudis que figuren en aquest volum abasten tres grans camps. El primer comprèn estudis sobre l'ús que de la forma japonesa importada han fet els poetes catalans —primerament, Riba, Torres, Espriu i Leveroni; posteriorment, Segimon Serrallonga i Jesús Massip. El segon camp aplega estudis sobre diversos aspectes d'aquest corpus poètic: les implicacions del seu origen forà i la seva categorització com a poesia menor; la presència de motius estacionals, com també el tractament dels sentiments i la disposició seriada en els reculls de tankes. El tercer camp, circumscrit a assaigs sobre la traducció i la creació poètiques, posa en relleu la importància que la tanka ribiana té encara en la nostra literatura.
Introducció, traducció i notes a cura de Josep Batalla i Alexander Fidora
La fe és només una adhesió emocional o és també una opció racional? Això és el que Ramon Llull es demana en la Disputatio fidei et intellectus, escrita a Montpeller l'any 1303. En un brillant diàleg literari, l'autor mallorquí posa en escena dues figures al·legòriques: la Fe, sempre cautelosa i circumspecta, i el seu germà l'Enteniment, molt més adelerat i agosarat. Tots dos, amb arguments i contra-arguments, debaten si els articles bàsics de la fe cristiana, és a saber, la Trinitat, l'encarnació, la creació a partir del no-res i la resurrecció dels cossos són demostrables per raons innegables (rationes necessariae). La resposta de Llull és afirmativa: la raó, entesa com a principi dinàmic, pot arribar a un coneixement estructural de la fe, que fins i tot abasta els seus misteris més pregons. La introducció situa en el seu context medieval el concepte no reduccionista que Llull té de la relació entre la fe i la raó, alhora que valora críticament el seu abast sistemàtic.
La transmissió dels textos i el saber (1200-1500)
Actes del I Col·loqui Internacional del grup Narpan
Les obres medievals es van transmetre manuscrites, i aquesta transmissió estava subjecta a moltes condicions. En aquest volum es tracta de la còpia material dels textos, de la traducció de continguts d’una llengua a una altra i també de la difusió de coneixements en sentit ampli, d’aquí els cinc blocs temàtics en què s’engloben els setze treballs oferts: «El taller de còpia», «La traducció i la glossa», «El saber i la llengua vernacla», «La transmissió del text poètic» i «La cort, centre de transmissió». El contingut toca un ventall d’obres del patrimoni cultural català —de Ramon Llull i Jaume I als cançoners de poesia del segle xv—, i incideix de ple en el context europeu d'aquesta literatura, com es pot veure a les contribucions relatives a textos occitans, francesos i italians.
Al llarg de tota la història de la filosofia occidental, des de Plató fins a Russell, l’estatut ontològic de l’universal ha estat una de les qüestions més debatudes. En temps de Vicent Ferrer, la mena de realitat que calia atorgar als termes generals no era sols una qüestió d’ordre metafísic i lògic: afectava igualment l’epistemologia, o sigui la teoria de la ciència, la filosofia natural i també la teologia. En la Qüestió sobre la unitat de l’universal, escrita a Lleida entre els anys 1370-1372, Vicent Ferrer elaborà la seva pròpia resposta al problema dels universals en la línia del realisme moderat de Tomás d’Aquino. L’argumentació, concisa i subtil, mostra que Vicent Ferrer excel·lia en el domini del discurs filosòfic del segle XIV. Les seves reflexions, redactades origi-nalment en llatí, foren traduïdes a l’hebreu a mitjan segle XV.
Literatura, música i arts plàstiques
Des de les obres poètiques de Teòcrit, al segle III aC, el gènere de l’idil·li ha anat passant per estadis diversos, fins que, al segle XIX, sofreix un canvi radical, determinat sobretot per la pèrdua del seu carácter bucòlic i idealístic, i s’impregna, amb poques excepcions, del nou carácter realista predominant en la literatura del Vuitcents i principis del Noucents. I no tan sols en la literatura, sinó també en l’àmbit de la música i el de les arts plàstiques. Per iniciativa de l’Aula Carles Riba, s’han aplegat nou especialistas de diversos àmbits de la cultura catalana per endinsar-se en l’estudi d’un gènere que compta amb molt poca tradición de recerca a casa nostra. Els treballs recollits en aquest volum permeten al lector d’atansar-se a la producción de poetes, dramaturgs, pintors i músics com Marià Fortuny, Joaquim Vayreda, Josep Anselm Clavé, Jacint Verdaguer, Apel·les Mestres, Josep Maria Folch i Torres, Joaquim Torres-Garcia, Josep Aladern, Santiago Rusiñol, Josep Carner i Josep Sebastià Pons, entre d’altres, que il·lustren l’evolució del gènere en les lletres, la música i la pintura catalanes al llarg de dos segles de la nostra història cultural.
Traducció, introducció i notes de Raül Garrigasait
Quan va conèixer Auguste Rodin, Rainer Maria Rilke tenia vint-i-set anys i era encara un poeta poc conegut i ple de dubtes. L’exemple imponent de l’obra de l’escultor, la seva dedicació abnegada a la humil tasca de modelar les superfícies, la seva voluntat incondicional de sotmetre’s a les exigències de la disciplina artística, van marcar profundament el jove escriptor i el van obligar a replantejar-se la seva manera d’entendre l’escriptura. D’aquella trobada en va sorgir una prosa d’una bellesa inquietant, l’assaig titulat Auguste Rodin, en el qual Rilke aborda qüestions estètiques cabdals de l’obra de l’artista, que també són importants per a la seva pròpia praxi poètica: qüestions centrals, doncs, per a l’art modern. En l’Auguste Rodin, per la seva qualitat literària i la seva profunditat, hi trobem una presentació única d’un dels escultors més rellevants de la història de l’art.
Introducció de Xavier Roqué
Traducció de Berta Aymerich i Josep Batalla
El llibre aplega tres textos fonamentals per a la història de la ciència: Pierre Curie, una sòbria biografia; Estimat Pierre, a qui mai més no tornaré a veure, un commovedor diari íntim; Quaderns de laboratori, un extraordinari document històric. Al llarg de tot un any, Marie Curie, trasbalsada per la tràgica mort del seu marit Pierre, escriví un diari en què amb continguda desesperança s’afigurava obsessivament el seu marit desaparegut per sempre. Al cap d’uns anys, amb commovedora senzillesa la mateixa Marie Curie redactà una breu biografia del seu marit, on se’ns fan paleses l’honestedat i la tenacitat amb què tots dos, en condicions no gens favorables, feren recerques que resultaren decisives per al coneixement de la radioactivitat. La filla gran del matrimoni Curie, Irène Joliot-Curie, preparà per a la publicació els quaderns de laboratori en què, durant un quant temps, els seus pares anaren enregistrant dia rere dia els èxits i els fracassos de llur treball experimental.
Presentació de Narcís Selles
Pròleg de Giulio Carlo Argan
Selecció d'il·lustracions de Jordi Carbonell
Art i societat és un assaig innovador —sens dubte un dels assaigs més originals i consistents escrits mai en català— que, tot i haver estat escrit fa més de quaranta anys, no ha perdut gens d’actualitat. Amb una extraordinària vivacitat, Alexandre Cirici ens fa veure de manera clara i amena les diverses implicacions socials que tenen els fenòmens artístics. Articula el seu discurs entorn de les grans motivacions que impulsen els homes a produir la mena d’obres que anomenem artístiques. Amb aquesta finalitat, ens fa considerar qui són els agents que produeixen les obres d’art, per a qui les fan, quines tècniques utilitzen, quins resultats assoleixen i quin significat els atribueix la societat en què es realitza tot el procés de producció artística.
Traducció, introducció i notes de Josep Batalla
Il·lustracions de Joan Vizcarra
Els Caràcters són descripcions seques però agradoses de comportaments humans que ens fan estranyesa; no són insòlits però sí, segurament, reprovables. Teofrast s’adonà que un bon nombre dels seus contemporanis no feien allò que tothom creia que calia fer i descriví aquests comportaments insolents amb un somriure compassiu. Tanmateix, la innegable bonhomia amb què són escrits els Caràcters encobreix un profund pessimisme. Teofrast concep l’ésser humà com un animal que només en la seva infantesa pot ésser ensinistrat a conviure de manera convenient. De grans, tots plegats som com som i res no indica que ningú ens pugui fer canviar.
Pròleg a l’edició catalana de David Jou
Pròleg a la segona edició americana de Paul i Patricia Chrchland
Traducció de Jordi Ainaud i Escudero
L’ordinador i el cervell, de J. von Neumann (1957), i Els ordinadors i la intel·ligència, d’A. M. Turing (1950), són el fruit de la saviesa que tots dos havien acumulat sobre els camins paral·lels de la neurociència i la informàtica. Es tracta de dues reflexions molt lúcides sobre la incipient informàtica de mitjan segle XX. Els dos textos són complementaris. Si bé hem de reconèixer que conceptes tan ambiciosos com cervellelectrònic iintel·ligència artificial —en què indubtablement es fonamenten les idees de Von Neumann i Turing— no han permès de crear enginys dotats d’intel·ligència artificial, tanmateix cal admetre que en altres aspectes la informàtica actual ha superat àmpliament les expectatives que fa cinquanta anys generaren les seves aportacions. Gràcies a ells, la potència de càlcul i de memòria dels ordinadors actuals pot començar a suplir les mancances del procés cognitiu humà.
Semblança de G. H. Hardy per Charles P. Snow
Introducció a l’Apologia de G. H. Hardy per Josep Pla i Carrera
Traducció de Mònica Merín i Sales
L'aplicació utilitària desvirtua la puresa de la matemàtica? Hardy creia que sí. Von Neumann pensava que no. Confrontar l’opinió d’aquests dos grans matemàtics resulta d’allò més instructiu perquè, malgrat les diferències que els separen, tots dos coincideixen, sorprenentment, a dir-nos que la bellesa és el motor de la matemàtica. L’Apologia d’un matemàtic fou escrita per Hardy quan tenia seixanta anys i s’adonava, apesarat, que perdia irremissiblement la capacitat per a la matemàtica pura. Per això, llegida amb atenció, la seva apologia esdevé un escrit nostàlgic, d’una tristesa aclaparadora. És clar que és divertit i agut, i té una gran vivesa intel·lectual; és clar que conté encara la claredat cristal·lina i la sinceritat desarmant del seu autor; és clar que és el testament d’un artista creatiu, però és també un plany apassionat, estoicament suportat, per l’ensulsiada d’un ideal que fins llavors havia donat sentit a tota una vida de recerca matemàtica, exigent i honesta. Pocs escriptors han descrit tan lúcidament el seu capvespre intel·lectual.
Traducció de Josep Batalla i Josep Hereu
Aquest assaig relaciona la ciència amb la política i l’economia, la d’avui i la del passat, i intenta copsar la varietat de maneres com s’ha produït el saber al llarg del temps. Posa en relleu, doncs, els vincles complexos que uneixen el saber amb el funcionament de la societat i examina el canvi profund que vivim des de fa dues o tres dècades. Parteix de les transformacions de les ciències entre el segle XVI i el segle XIX, examina les noves interaccions que s’han establert entre la producció de sabers i les institucions socials i polítiques. Examina en especial l’activitat científica predominant entre els anys 1870 i 1970, un moment essencial de transformació que ens marca encara avui profundament. L’objectiu de l’assaig és elaborar una visió crítica del passat que permeti analitzar amb rigor els canvis que han tingut lloc recentment. Amb aquesta finalitat, ofereix una anàlisi rigorosa del nou equilibri que preval avui dia entre ciència oberta i ciència privada, i reflexiona sobre els reptes que la ciència planteja a les societats i als individus de l’inici del segle XXI.
Introducció, traducció i notes a cura de Lola Badia
El Llibre de la disputa del clergue Pere i de Ramon, el fantàstic i el Llibre de la ciutat del món són dos diàlegs llatins en què Ramon Llull pren la paraula com a personatge de ficció. Quan els va redactar portava una cinquantena d’anys dedicat a l’empresa d’escriure llibres de tots els formats i d’obtenir mitjans per a la missió amb el fi de promoure l’amor i el servei del Déu veritable. Les dues peces pertanyen a la «nova» literatura lul·liana: l’autobiografia, la disputa, la personificació i l’al·legoria són instruments de la veritat, tan «serventes» de l’Art com la filosofia ho podia ser de la teologia per a Ramon i per a molts pensadors dels segles XIII i XIV. La forma dialògica produeix un discurs tens i incisiu i el fil dels raonaments busca la vivacitat, però un lector del nostre segle apreciarà sobretot que Ramon parli d’ell mateix, a mig camí entre l’apologia i l’autopropaganda. També tindrà ocasió d’admirar com Llull gestiona, amb les eines de combat dialèctic de l’Art i amb una austera saviesa retòrica, algunes al·lusions a motius de la tradició literària i de l’actualitat política i social.
En l’extens període comprès entre finals del segle XVI i començaments del segle XX, l’èpica no va deixar de ser conreada pels poetes catalans, encara que fos en altres llengües; i, a més, la seva influència es va estendre fins a modalitats literàries diferents, com ara la tragèdia, i a altres arts, com ara l’òpera. Fora de les obres de Verdaguer, però, el gènere encara compta amb escassa tradició d’estudi a casa nostra. Amb el volum Formes modernes de l’èpica (del segle XVI al segle XX), format per sis ponències a càrrec d’especialistes de diversos àmbits de la història cultural i literària catalana, l’Aula Carles Riba ha volgut impulsar la recerca sobre el conreu literari del gènere i també sobre les seves irradiacions al teatre i la música. Els treballs permeten al lector d’acostar-se a la producció d’autors com Joan Pujol, Bartomeu Tormo, Ramon Muns, Francesc Pelagi Briz, Àngel Guimerà, Joaquim Rubió i Ors, Víctor Balaguer, i compositors com Felip Pedrell i Enric Morera, entre altres, que il·lustren amb claredat la pervivència i l’evolució de l’èpica al llarg dels segles.
Traducció de Josep Batalla i Harold Roig
El llibre és un assaig divulgatiu adreçat a un públic culte que, sense ser especialista en filosofia antiga, s’interessa per conèixer les arrels intel·lectuals dels moviments actuals. El naturalisme lúcid dels epicuris, en proposar el goig moderat exigit per la consciència de saber-nos finits, ha estat un dels corrents que, des del rerefons, més han influït en la cultura europea. Bandejat pels autors cristians, antics i medievals, redescobert pels humanistes del Renaixement, enaltit pels pensadors ateus i pels marxistes, l’epicureisme és a la base de molts corrents del pensament modern. Abstenint-se d’afavorir o de desqualificar cap tendència interpretativa, aquest assaig vol oferir una nova manera de llegir Epicur, alliberada de qualsevol posició presa, favorable o contrària.
Guittone d’Arezzo fou sens dubte un dels autors més rellevants de la generació de poetes italians immediatament anterior a Dante Alighieri, aquella que, a la Toscana dels municipis, recollia amb forta personalitat tant el llegat de la lírica trobadoresca provençal com el de la recent experiència de l’escola siciliana. Quan Guittone tenia uns trenta-cinc anys d’edat, experimentà una crisi espiritual i s’uní a la congregació dels frati gaudenti. Aquest fet condicionà la seva heterogènia producció, solcada per intenses contradiccions i diversament inspirada per la política, la religió i l’amor. Al costat de la seva important poesia de tema religiós, la seva etapa «anterior», de tipus amorós, reflecteix, com poques, les esquerdes i tensions, ètiques i estètiques, d’un món líric periclitat, que sovint expressa amb trets irònics i fins i tot sarcàstics.
Els trobadors inclosos en aquesta antologia posen en relleu els lligams que hi hagué entre la poesia trobadoresca i la ideologia de croada. Per la seva doble condició de protector de la cultura cortesa i de monarca vinculat a la croada, la persona de Ricard Cor de Lleó no se’ns mostra solament com un heroi amb perfils simbòlics (el «lleó» combatent com el descriuen els cronistes) sinó com el centre d’una sèrie de discursos poètics que expressen les ànsies i les recances vinculades a la reconquesta de Jerusalem. El corpus poètic dels croats trobadors no ofereix cap visió unificada de la croada. Ben al contrari, revela els múltiples dubtes que els medievals tenien sobre la viabilitat de l’empresa militar. Capficats per la possibilitat del desastre, els poetes donen veu a les contradiccions subjacents al moviment croat.
Introducció de Xavier Roqué
Traducció de Josep Pla i Carrera i Josep M. Font i Llovet
Amb una extraordinària qualitat literària i una gran versemblança històrica, en els seusDiàlegs sobre matemàtica, Alfréd Rényi imagina Sòcrates, Arquimedes i Galileu discutint amb els seus contemporanis sobre qüestions matemàtiques. L'estil d'aquests diàlegs imaginaris posseeix l'espontaneïtat i la vivesa que caracteritzen els grans diàlegs platònics. Els problemes debatuts giren entorn dels fonaments de la matemàtica i de l'aplicació de la matemàtica a la física i a la tècnica. En les Cartes sobre probabilitat, Rényi ens fa reviure l’ambient del segle xvii a través d'un carteig imaginari entre Pascal i Fermat. Recreant la mentalitat de l'honête homme i la passió del llibertí pel joc, Rényi ens explica com fou possible que la matemàtica s'ocupés per primera vegada no solament d'allò que és lògicament necessari —com havien fet els grecs—, sinó també d'allò que ens sembla enigmàticament atzarós.