Mostrant articles per etiqueta: Obrador Edèndum

Fa més d'un segle, Josep Carner i Eugeni d'Ors esmentaren per primera vegada l'haiku, una forma de poesia japonesa. Acabada la primera guerra mundial, aquesta forma poètica visqué un moment de glòria entre els poetes avantguardistes i noucentistes, com ara Josep Maria Junoy, Joan Salvat-Papasseit o Josep Maria López-Picó. Posteriorment, l'haiku quedà a l'ombra d'una altra forma japonesa, la tanka, introduïda per Carles Riba, si bé a la fi dels anys setanta només Salvador Espriu la conreava amb assiduïtat. Tanmateix, en la ploma d'autors actuals, com ara Feliu Formosa o Francesc Prat, l'haiku en llengua catalana ha pres un nou impuls i mostra una vitalitat extraordinària.

Els articles que integren aquest volum són una bona mostra de la varietat i la qualitat d'aquests haikus escrits en català. Els poetes tractats -que van des del mateix Espriu fins al jove poeta Iban L. Llop, passant per figures tan rellevants com Agustí Bartra, Felícia Fuster, Miquel Martí i Pol o Joana Raspall- s'han acostat a aquesta forma de maneres molt diverses i han acabat generant un paisatge molt ric, ple de mirades creuades i trobades fecundes entre la poètica dels mestres clàssics japonesos i la dels poetes contemporanis de llengua catalana.

Compra el llibre

El poder en litigi entre l'Església i l'Imperi fou una de les qüestions més debatudes per la filosofia política medieval i la que més influència tingué en els segles posteriors. L'opuscle inèdit de Guiu Terrena, Refutació dels errors de certs mestres (1327), és, sens dubte, un testimoni destacat d'aquest conflicte. Arran d'una consulta del Papa Joan XXII, Guiu Terrena presentà una argumentació rigorosa a favor de la potestat papal, en contra de les pretensions imperials defensades per Marsili de Pàdua en el Defensor pacis. En elaborar els principis doctrinals sobre els quals es fonamentava la crítica curialista al Defensor pacis, Guiu Terrena en preparà la condemna papal. Amb una gran versatilitat intel·lectual, desembullà les qüestions històriques, lògiques, jurídiques i exegètiques latents en el conflicte. L'opuscle és una peça clau per a entendre el context històric de la confrontació de poders a l'edat mitjana.

Compra el llibre

La carta, sorgida de la comunicació entre dues persones, és un forma literària tan antiga com l’escriptura mateixa. Hi hagut cartes de natura reflexiva, com ara els versos de les Epístoles d'Horaci, amb els quals l'escriptor s'adreçava a uns amics, potser ficticis. També hi ha hagut novel·les epistolars, com ara les Lettres persanes de Montesquieu o La Nouvelle Héloïsse de Rousseau, escrites amb una clara finalitat ideològica. I no podem oblidar els epistolaris que recullen les lletres cultes que s'han intercanviat personatges famosos.

A diferència de totes aquestes epístoles, les cartes de Joyce no són gens literàries ni tenen res de fictici, ans són privades i fins i tot íntimes. No foren pensades perquè veiessin la llum pública ni reflecteixen cap intercanvi d'idees entre persones assenyades. Són espontànies com la mateixa vida; foren escrites a rajaploma i foren adreçades a persones molt properes, de la mateixa manera que avui dia enviem e-mails sense cap altra preocupació que la de respondre immediatament a allò que ens exigeixen les circumstàncies. Llegir aquestes cartes és una experiència colpidora perquè ens permeten copsar gairebé de viu en viu la vigorosa personalitat de Joyce.

En la interpretació de versos de poetes catalans actuals, Jad Hatem convoca filòsofs, teòlegs i poetes de tots els temps amb el convenciment que la literatura catalana —com totes les literatures— és un entrellat de símbols que els diversos llenguatges fan presents en un acte encarnat que recrea incessantment la realitat.

Convençut que la poesia és la connexió interna entre el futur i el passat, Jad Hatem reflexiona partint del supòsit que el temps es fa palès quan el llenguatge, que encara no s'ha deixatat en prosa, s'envola vers la veritat originària. Tanmateix, l'essencial no es troba pas en la recapitulació de l'ésser que s'opera en l’obra poètica. L'essencial resta completament en l'aigua lluminosa que brolla espontàniament de la terra, un esclat que el poeta no fa res més que afavorir.

Per difícil que resulti copsar el temps, la poesia ens demostra que els homes no han deixat mai d'intentar-ho.

No hi ha cap cultura que desconegui el riure, no hi ha cap tribu ni cap poble que no l'utilitzi per aplegar-se o per marginar, per aprovar les conductes que tothom aprova o per condemnar les que la comunitat rebutja. Per molt que ningú no en pugui garantir l'eficàcia comunicativa, tant el cinema, el teatre o les novel·les com els acudits i les bromes subministren moments i motius per al riure i el somriure.

Tanmateix, els assaigs dedicats a comprendre el fenomen del riure són escassos perquè no és gens fàcil d’explicar-lo. El camp que abraça el riure —la comicitat i l'humor— és tan extens que fa de molt mal limitar: pel que toca a la seva teorització i comprensió general, té lligams amb la filosofia, la medicina, la sociologia i l’antropologia. I quant a la pràctica, es relaciona amb tot un seguit d’activitats que van dels espectacles d'entreteniment a la ironia més intel·ligent, de la paròdia cruel a la facècia més candorosa.

Partint d'estudis solvents que fan autoritat, l'assaig Pensant el riure reflexiona sobre la hilaritat recorrent a textos literaris i a acudits populars, sense negligir allò que ens suggereixen les imatges.

La nissaga dels Campeny

Aquest assaig ens invita a resseguir el maridatge entre l'escultura moderna i la mitologia clàssica al fil d'una de les nissagues més il·lustres d'escultors del nostre país: el llinatge dels Campeny. Analitzar-ne l'obra representa fer un interessantíssim recorregut històric i artístic que va de la segona meitat del segle XVIII fins a començament del segle XXI.

De la mà de Damià Campeny, Josep Campeny i Xavier Medina-Campeny, el lector entra en contacte no sols amb la biografia i l'obra d'aquests tres escultors, sinó també amb tres grans corrents artístics de l'escultura a Catalunya: el neoclassicisme, el realisme i la postmodernitat. Tres estils que en definitiva suposen tres maneres diferents d'assumir el llegat de la mitologia clàssica, considerada un sistema simbòlic perenne idoni per a comunicar un missatge actual.

Compra el llibre

L’humanisme, gestat pels medievals, trobà dos gran mitjans d’expressió: d’una banda, el pensament filosòfic i científic; de l’altra, les obres d’art. Quan el pensament renaixentista semblà amenaçar el dogma cristià, l’Església oferí a l’humanisme una sortida per mitjà de l’art. No tenim per què lamentar-nos-en, amb el benentès que l’art mai no s’expressà en detriment de la ciència, tot al contrari.

Tanmateix, el moviment cultural renaixentista anà prenent una actitud cada vegada més distant enfront de l’autoritat eclesiàstica. A Itàlia, la intel·lectualitat s’inclinà cap a un cert paganisme, mentre que a Alemanya, més ombrívolament moral, la intel·lectualitat es rebel·là contra la jerarquia romana adherint-se a la Reforma. En tot cas, el tarannà humanista, bo i fomentant l’interès pel saber dels antics, envigorí la llibertat de pensament i esdevingué l’alba de la modernitat.

Compra el llibre

La crònica catalana més antiga, les Gestes dels comtes de Barcelona i reis d’Aragó, és un text narratiu excepcional que ressegueix la història de la família comtal des dels seus orígens fabulosos —llegenda de Guifré el Pelós— fins al 1299, any de l’última versió. El lector és invitat a veure com la història d’una nissaga es va transformant a poc a poc en la història d’un país, Catalunya, que es mostra diferent respecte a les altres monarquies hispàniques pel fet d’haver nascut a l’empara de l’imperi carolingi.

La present edició ofereix la tercera, i definitiva redacció de la crònica, la més important i la més àmplia. Se centra en el regnat de Pere el Gran del qual ofereix un relat impressionant, fortament influenciat per l’enèrgica personalitat del monarca.

El curador i el traductor d’aquesta edició presenten per primera vegada un text degudament prologat, traduït i anotat, la qual cosa el fa accessible al públic interessat per la història, i no sols destinat als historiadors professionals.

D’altra banda, el nou text crític de l’original llatí corregeix i supera el publicat l’any 1925 per Luois Barrau Dihigo, per tal com respecta les característiques del llatí medieval, d’acord amb els moderns criteris d’edició.

Compra el llibre

Les neurociències han adquirit notorietat no solament pels coneixements que han assolit, sinó també per les implicacions ètiques i les aplicacions socials que han permès. En aquest sentit, El cervell i el sentit de la vida és una obra molt actual que amb claredat i amenitat ofereix una introducció al funcionament del cervell humà i aplica allò que en sabem a un dels neguits humans més angoixants i, doncs, més recurrents: quin és el sentit de la vida? Tanmateix, de l’explicació científica dels processos cerebrals, l’autor dedueix una tesi criticable com tota afirmació científica: la ment és el cervell. Si bé aquest enfocament naturalista és un punt de partida tan legítim com qualsevol altre, el monisme materialista en què es basa és lluny d’ésser l’única hipòtesi enraonada. El lector és invitat a informar-se i a raonar críticament, perquè no és pas inversemblant que la complexitat de la realitat no sigui cap falòrnia espiritualista.

Compra el llibre

La Ciencia de la Cultura, l’obra pòstuma d’Eugeni d'Ors, sintetitza, juntament amb la Introducción a la vida angélica i El Secreto de la filosofía, el pensament de l’autor del Glosari. Molts dels seus capítols aparegueren en El Debate entre els anys 1932 i 1935, o en la Revue des questions historiques en els anys 1934 i 1935. Escrita, doncs, en uns temps convulsos, l’obra anunciava allò que molt aviat serien a Europa els Cultural Studies. Les seves reflexions, properes a les d’Antonio Gramsci, Raymond Williams o Michel de Certeau, prefiguraven els Subaltern Studies de l’actualitat alhora que esmenaven l’apreciació orteguiana: «d'Ors mai no dialoga».

Compra el llibre